ENS MOU LA TRAMUNTANA

Tot va començar fa sis o set mesos, jo vivia a l’Equador, però per problemes de treball ens vam haver de traslladar. La meva mare va optar per anar a viure a Catalunya, així que una setmana després ja estàvem preparant la mudança. El trajecte de l'Equador fins a Catalunya vam pensar de fer-lo amb avió. El 14 de maig a les 10.00 h del matí l’avió sortia direcció Catalunya; el viatge va durar moltes hores però va ser molt tranquil... fins que... ens vam començar a apropar cap al lloc de destí. Vam començar a tenir el que anomenen «turbulències», em vaig espantar molt, mai havia notat res similar. L’avió va enlairar-se i vaig poder contemplar el meravellós cel que es podia veure des de l’alçada on érem; era un cel roig preciós amb colors groguencs, taronges i vermells. Encara que fos tan maco de veure no em sentia bé, em donava males vibracions, en resum... tenia por del que em podia trobar en aterrar.

Un cop vaig instal·lar-me en la meva nova casa, vaig optar per anar a passejar i veure com era el lloc on estava. Una estona més tard vaig notar com no podia controlar els meus cabells ni la velocitat dels meus passos, els cabells anaven a munt i a ball, tenia por, molta por, perquè inconscientment jo anava més ràpid. Vaig tornar ràpidament a casa i vaig explicar-li-ho tot als meus pares. No em creien, deien que serien imaginacions meves.

Van passar els dies i em van matricular en un institut de Castelló d’Empúries, estava a prop de casa meva, així que anava caminant. Tot i que molts cops corria per la por d’aquella presència tan estranya. Els meus companys, em van dir que només era «la tramuntana», un vent que bufava molt a aquesta època de l’any. Tot i així... no estava gaire segur. Els meus tutors es van adonar que no era gaire bon alumne, perquè no era gaire llest. Anaven passant els dies i jo ja no tenia tanta por a aquella famosa «tramuntana», és més, m'hi tranquil·litzava, m’estirava en els camps i s’estava fresc. Vaig veure a la velocitat a la qual anaven movent-se les fulles, a la velocitat que podia arribar a aconseguir amb l’ajuda del vent, i moltes altres coses, com cultura i d’altres quan escoltava a la gent que es queixava o deia anècdotes sobre el temps.

De mica en mica em vaig anar adaptant, i, no sé com... però vaig aprendre més coses que a l’escola, i, vaig arribar a ser un alumne de 10, sí, de 10. Gràcies a la Tramuntana que al principi detestava tant