EL CERVELL PERDUT

L'autora de "El cervell perdut" es diu Mercè Company.

La historia, està escrita en narrador intern.

Tracta sobre un noi que fa molt vol anar al seu antic col·legi i veure als seus companys, xerrar amb ells, amb els professors, etc. Però no té mai temps.

Viu amb l'Amanda. Els pares d'ella són unes persones molt obertes amb ells, no fan escarafalls com en faria el seu pare si anessin a casa a xerrar i escoltar música.

La família de l'Amanda és molt estranya però molt divertida. El seu pare treballa en el museu d'arqueologia i sempre vol investigar els ovnis. La seva mare és una dona desconcertant, està boja; dóna classes de piano al Conservatori i porta dues corals; una d'infantil i una altra d'adults.

L'Amanda té quatre germans, tres nois i una noia.

El germà gran és en Juli-dos i és mestre d'astrologia, cartomància i numerologia.

La segona és la Sara, treballa de professora de llengua i literatura anglesa a la Facultat de Filologia; ja no viu amb ells a casa, viu amb un noi molt simpàtic, en Roger, professor d'Econòmiques i tenen una nena petita que es diu Ada. Són els més normals de la família.

La Tercera és l'Amanda i rere d'ella ve en Pau que té setze anys i està obsessionat amb l'astronomia també.

I per últim però no menys important està el petit, en Biel, té tretze anys, és un heavy. Cada dia assaja a casa seva amb els seus amics i a format un conjunt que es diu "Els Boixos Nois del Clot".

QUINA ÉS LA MILLOR EDAT DE LA VIDA?

La qüestió de la millor edat de la vida hauria de ser: pensar en quina és una bona etapa o bé si és millor la vida a partir dels 18 anys o abans dels 18 anys?

Ja fa molts anys la gent pensava que quan més adult més llibertat, però no crec que sigui així, perquè si et saps organitzar bé pots tenir suficient llibertat essent adolescent. Sense entrar en aquest tema de llibertat sincerament no hi ha millor edat, es clar que hi ha millors moments o fins i tot millors etapes, però no edat.

Totes les edats tenen alguna cosa en especial que la fa única, per exemple, quan ets petit sempre estàs feliç; mires dibuixos, jugues... l’únic problema que pots tenir és caure i fer-t’hi mal.

Després també trobem l’adolescència amb entrebancs, però també amb moltes alegries, com la primera parella, quan comences a sortir de festa i el millor és que els pares et paguen moltes coses de les quals tu no n’has de gastar res.

Tot seguit veiem les mares que tenen el primer fill i, segons la meva, o la meva tia, o altres familiars propers, és una de les coses més maques que et passa quan ets adult. També quan es casen amb l’amor de la seva vida... és una sensació de meravella casar-te amb algú que estimes i que t’estima.

A continuació trobem als meravellosos avis, o així els descriuen qui els té, que son els que sempre estan al teu canto, quan la teva mare o pare et castiga, quan estàs trist, quan tens una alegria enorme, o qualsevol cosa. Lo bo d’ells és la felicitat que tenen quan porten al seu net a l’escola, o quan simplement els hi diuen “avi” per primer cop.

Per concloure només cal dir que totes les edats tenen moments bons i moments dolents, perquè la vida no és perfecte, i una edat en concret tampoc, perquè com triar només una etapa de la teva vida, havent tantes, en resum... viure al màxim tots els anys.

LÍMITS A INTERNET

Últimament els continguts que es troben a Internet no són el que eren, i per això vaig a explicar perquè a Internet hauria d'haver límits, barreres i prohibicions a l'hora de publicar documents.

L'ús d'Internet comporta riscos, especialment per als nens, els adolescents i les eprsones que tenen determinats problemes com a tendència a l'aïllament social, gent a l'atur i altres.

En el cas dels nens, la manca d'una adequada atencií per part dels pares els deixa encara més via lliure per accedir sense control a la televisió i Internet, si està disponible a casa, quan tornen de l'escola. Si l'ordinador familiar no disposa de filtres que limitin l'accés a les pàgines inadequades de manera accidental o buscant nous amics i estímuls s'aniran trobant allà amb tota mena de continguts i de persones.

I el que comença per curiositat pot acabar en una addició ja que els nens i els adolescents són fàcilment seduïbles. Malauradament hi ha molts pares que no són consients d'aquests perills, ja es donaven en part amb la televisió i els videojocs i ara es multipliquen amb Internet, i cada vegada està més accessible a tots en les cases, escoles, etc.

En el cas d'Internet, destaquem diversos riscos com problemes de virus, que actualment es propaguen amb llibertat per la xarxa i poden bloquejar el funcionament de l'ordinador i destruir la informació que emmagatzema. Per navegar per Internet és imprescindeble disposar d'un sistema antivírics actualitzat a l'ordinador.

També hi ha el cas del bloqueig de la bústia de correu ja que hi ha persones que ignorant les normes de "netiquette" adjunten grans arxius als correus sense demanar prèviament autorització al receptor del missatge, de manera que acaben bloquejant temporalment la seva bústia de correu.

D'altra banda ens trobem amb l'espionatge a través de mecanismes com les "cookies" o de virus, que es pot conèixer tot el que es fa des d'un ordinador i copiar tots els arxius que té emmagatzemats. Amb aquests sistemes alguns espies es dediquen a detectar les circumstàncies i preferències de les persones per tal d'elaborar llistes de possibles clients que després venen a les empreses comercials.

Seguidament ens veiem amb els problemes de les compres per menors sense autorització paterna. Els nens i joves poden realitzar compres sense control familiar a través d'Internet, de vegades fins i tot utilitzant les targetes de crèdit de familiars o coneguts.

Normalment ens trobem amb un problema molt comú a tot el món que és la pèrdua d'intimitat, de vegades, fins i tot de manera inconsient en participar en els blocs, es pot proporcionar informació personal, familiar o de terceres persones a gent desconeguda. Això sempre suposa un perill. També és freqüent fer-ho a través dels formularis d'algunes pàgines web que proporcionen determinats serveis gratuïts com ara canals de música, pàgines web, i moltes altres.

Un altre dels apartats molt perillosos d'Internet és l'accés dels nens a informació inapropiada. Hi ha webs que malgrat contenir informació cientítica, poden resultar inadequades per a nens i menors per la manera en què s'aborden els temes de sexe, violència, drogues i altres...

Dit tot això segueixo opinant que Internet hauria de posar un cert límit a documents, imatges i altres informacions perquè els nens petits i segons quins casos adults no estiguin exposats a tot tipus de riscos i que no siguin enganyats per pàgines inapropiades.

ENS MOU LA TRAMUNTANA

Tot va començar fa sis o set mesos, jo vivia a l’Equador, però per problemes de treball ens vam haver de traslladar. La meva mare va optar per anar a viure a Catalunya, així que una setmana després ja estàvem preparant la mudança. El trajecte de l'Equador fins a Catalunya vam pensar de fer-lo amb avió. El 14 de maig a les 10.00 h del matí l’avió sortia direcció Catalunya; el viatge va durar moltes hores però va ser molt tranquil... fins que... ens vam començar a apropar cap al lloc de destí. Vam començar a tenir el que anomenen «turbulències», em vaig espantar molt, mai havia notat res similar. L’avió va enlairar-se i vaig poder contemplar el meravellós cel que es podia veure des de l’alçada on érem; era un cel roig preciós amb colors groguencs, taronges i vermells. Encara que fos tan maco de veure no em sentia bé, em donava males vibracions, en resum... tenia por del que em podia trobar en aterrar.

Un cop vaig instal·lar-me en la meva nova casa, vaig optar per anar a passejar i veure com era el lloc on estava. Una estona més tard vaig notar com no podia controlar els meus cabells ni la velocitat dels meus passos, els cabells anaven a munt i a ball, tenia por, molta por, perquè inconscientment jo anava més ràpid. Vaig tornar ràpidament a casa i vaig explicar-li-ho tot als meus pares. No em creien, deien que serien imaginacions meves.

Van passar els dies i em van matricular en un institut de Castelló d’Empúries, estava a prop de casa meva, així que anava caminant. Tot i que molts cops corria per la por d’aquella presència tan estranya. Els meus companys, em van dir que només era «la tramuntana», un vent que bufava molt a aquesta època de l’any. Tot i així... no estava gaire segur. Els meus tutors es van adonar que no era gaire bon alumne, perquè no era gaire llest. Anaven passant els dies i jo ja no tenia tanta por a aquella famosa «tramuntana», és més, m'hi tranquil·litzava, m’estirava en els camps i s’estava fresc. Vaig veure a la velocitat a la qual anaven movent-se les fulles, a la velocitat que podia arribar a aconseguir amb l’ajuda del vent, i moltes altres coses, com cultura i d’altres quan escoltava a la gent que es queixava o deia anècdotes sobre el temps.

De mica en mica em vaig anar adaptant, i, no sé com... però vaig aprendre més coses que a l’escola, i, vaig arribar a ser un alumne de 10, sí, de 10. Gràcies a la Tramuntana que al principi detestava tant

CARTES ALS REIS

ELS REIS DEL PASAT

Ja fa uns quants anys vaig redactar les meves primeres cartes als tres reis macs, es deien Melchor, Gaspar i Baltasar. Recordo que els meus llistats de regals eren infinits, ja que pràcticament demanava totes les joguines que hi havia en els catàlegs que suposadament enviaven els reis per correu perquè nosaltres, els nens, poguéssim escollir el que més ens agrades. Els dies abans de l’arribada dels regals sempre estava molt nerviosa per entregar-li la meva carta al patge reial. Com a premi sempre em donava uns caramels “els sugus” i estava molt contenta, però tampoc entenia gaire el perquè em donaven els caramels, ja que no els hi havia demanat i només els hi havia entregat la carta, no havia fet res en especial. I finalment sempre li demanava al patge que entregues si us plau la meva carta als tres reis.

ELS REIS DEL PRESENT

Estimats reis, aquest any no e estat una de les millors noies que poden haver-hi, però tampoc he estat de les més trapelles. Per aquest motiu aquest any només us demano cinc desitjos que us explicaré en aquesta petita carta com anys endarrere. Probablement el que més desitjaria de tot seria poder passar més temps amb els meus germans, ja que com són molt més grans que jo pràcticament no els veig, perquè estan treballant o ocupats en qualsevol altra cosa, però per altra banda també m’encantaria ser una mica més amable amb l’altra gent perquè algun cop m’han dit que contesto com si estigues enfadada i després em sento malament per haver contestat així. Un altre desig important seria tenir paciència pel simple motiu de ser una noia força nerviosa i ràpidament aixeco el to de veu, m’altero o no puc parar quieta. Després el que també trobo molt important és superar la malaltia que tinc des de fa un parell d’anys, que ve a ser l’anèmia i m’agradaria curar-me del tot definitivament, perquè no puc realitzar molt d’esport, cosa que a mi em va molt bé per lo nerviosa que sóc, alguns cops he patit desmais i això no és gens bo. I per últim però no menys important, m’agradaria ser més aplicada en els estudis tal que així obtingui millors resultats acadèmics i poder gaudir d’un estiu sense res que recuperar en el mes de setembre.

Això és tot, espero que us llegiu la carta, amb molt d’afecte la Lorena.

L'INTRÚS

Divendres passat vaig tornar al pis de Barcelona i el primer que em va sorprendre va ser que sobre la tauleta de l'entrada hi havia una nota que deia: "Leire avui i demà al matí no hi serem a l'apartament perquè els nostres tiets ens han convidat a passar el cap de setmana amb ells". Quan vaig llegir la nota ja em vaig començar a preocupar perquè seria la primera nit que em quedava sola a l'apartament de Barcelona. No em vaig sentir gens tranquil·la i vaig optar per trucar a unes quantes amigues i sortir una estona d'aquell pis tan silenciós. Hores després vam decidir d'anar a veure una pel·lícula al cinema, quan vam arribar vam entrar a la sala número 14 a veure la pel·lícula més terrorífica que hi havia; malgrat que quan vam sortir del cinema, jo vaig haver de tornar al pis i passar la nit sola. Com que no volia un apartament tranquil vaig posar música i vaig ordenar tot el menjador, tot seguit vaig anar a sopar, però no parava de sonar el telèfon fixo. Tota l'estona que sonava l'agafava, però ningú contestava i allò em recordava a la pel·lícula d'aquella tarda... Una estona després ja no sonà més el telèfon i jo vaig decidir marxar a dormir i descansar d'aquell dia tan peculiar. A les 2.37 hores del matí vaig sentir un soroll que procedia del menjador en el qual havia sopat aquella mateixa nit. Però... tots els fets em recordaven a l'escena del crim d'aquella horrible pel·lícula. Així vaig rumiar que podria ser un malson, però vaig tornar a sentir el soroll i em vaig espantar massa, així que vaig agafar el bat de beisbol d'en Raül i vaig anar al menjador on vaig trobar una ombra molt estranya i quan em vaig apropar silenciosament per observar amb tot el cos tremolant i el bat a la mà... es va obrir l'armari i vaig sorprendre'm amb el misteriós intrús que resultava ser el penjador amb el barret i la jaqueta que havia guardat moltes hores abans.